Autor: Jacint Verdaguer
Edició a cura de Marina Gustà
Enciclopèdia Catalana, 2005 – 155 pàg.
Reg. 16.698 – P Ver
Jacint Verdaguer (1845-1902) és un dels poetes catalans més decisius de totes les èpoques i, també, un prosista remarcable, que tingué el do de la llengua i que va escriure d’una manera que, per al seu temps, és veritablement sorprenent. Les composicions poètiques patriòtiques i religioses de l’autor tingueren una gran difusió, ja que Verdaguer fou un autèntic poeta popular, però van ser els seus poemes èpics llargs, L’Atlàntida i Canigó, principalment, els que fomentaren el seu gran renom, no tan sols dintre de la Península sinó, també, arreu d’Europa.
Canigó és la gran epopeia catalana que narra els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través de diversos elements de procedència folklòrica, i respon a la voluntat de Verdaguer de posar les bases per a la reconstrucció del país, tant des del punt de vista civil i nacional com religiós. Estructurat en dotze cants i un epíleg, el cèlebre diàleg entre els campanars dels monestirs de Cuixà i del Canigó, és un cant apassionat a la natura i una autèntica exaltació de la geografia catalana, alhora que un magnífic monument literari, un fastuós devessall d’imatges recreades amb una esplèndida riquesa lèxica. La narració és una barreja de personatges reals de la nostra història medieval amb d’altres de ficció i l’argument ens explica com Gentil, fill de Bernat Tallaferro, encisat per la fada Flordeneu, és mort pel seu oncle Guifré, acusat de traïció. Finalment, l’abat Oliba planta la creu al cim del Canigó.
[...] durant les dues travesses realitzades els estius del 1882 i el 1883 mentre preparava l’obra Canigó, va endinsar-se en una aventura muntanyenca extraordinària sovint no prou coneguda, on entre [...]