5è Festival de Música Antiga dels Pirineus (2015)

1554188909

L’Intèrpret Records, 2015 – 77’50”
BIB-ID 1554188909 – CD 330 FES
Més informació a la pàgina web del FeMAP (enllaç)

Inclou interpretacions de: Trença Ensemble · Arianna Savall · Hopkinson Smith · Accademia del Piacere · La Xantria · Symbiotic Duo· Orquesta Barroca de Sevilla · Arnau Tomàs · Rafael Bonavita · Quartet Casals · Andreas Prittwitz & Lookingback Baroque Orchestra

Diàlegs, Pirineu pel mig

Difícil resistir-se a un estiu pirinenc acompanyat d’aquestes músiques que s’han donat a conèixer com a “antigues”, però que mostren una actualitat i connexió amb les nostres vides que – tret de l’àmbit marginal encara per a la història de la música com són el pop, rock o el jazz, tango, etc. – poc pot presumir la que es diu “contemporània”. Sempre he pensat que, si els trobadors tenen un capítol als manuals d’Història de la Música, per què no els cantautors…

El cert és que un programa que comença cronològicament amb el florentí i innovador Paolo da Firenze, actiu al segle XIV i començaments del XV, i tanca amb el gran fonament del classicisme que va ser Haydn, és molt suggeridor.

Paolo da Firenze o el seu paisà Francesco Landini, més proper encara als temps de Dante i de Bocaccio, varen viure la conflictiva Florència que a més de la pesta negra reincident va patir la revolta de I Ciompi al 1378, amb situacions polítiques molt conflictives. A Il Paradiso (cª 1425), G. Gherardi parla de les freqüents reunions d’artistes en vil·les florentines, i del músic cec Francesco Landino (o degli Organi) i el seu diàleg amb la naturalesa que encantava amb el petit organetto als oients. Paolo da Firenze, clergue, va ser molt reconegut i va deixar cançons i petites peces de caràcter profà. Era un dels músics més notoris de la ciutat i la seva obra es vincula a l’ars subtilior, d’estructura complexa.

Representant de la transició del segle XV al XVI és el Cancionero de Palacio, donat a conèixer al segle XX per Francisco Barbieri, que comprèn nombroses peces musicals espanyoles i de la tradició franco-flamenca. Eren temps dels Reis Catòlics, i al Cancionero, juntament amb Juan del Encina i altres grans músics, hi ha Antonio de Ribera, amb cançons com Nunca yo, señora, os viera i la coneguda Por unos puertos arriva, amb text atribuït al citat Juan del Encina.

El programa transita, a més, pel món malenconiós de John Dowland, o el no menys interior de Marin Marais, la delicada vida i música del qual va portar a l’actualitat el film Tous les matins du monde. Tots dos van ser afins a l’expressió d’intensos sentiments a l’espectador. El llaütista i catòlic Dowland, Doctor per a les grans universitats angleses, va tenir difícil inserció institucional en la societat isabelina per la seva renúncia a servir als prínceps. És autor de les conmovedores pavanes del seu Lachrimae or Seven Tears per a consort de violes. Un segle més tard, la música britànica va donar una altra de les seves escasses glòries, Henry Purcell, autor el 1689 d’una de les més grans fites operístiques: Dido i Aeneas. Dedicat a la música religiosa, trobem en la seva obra petites meravelles del teatre com The Fairy Queen. Va morir als 36 anys, a la plenitud del seu reconeixement i està enterrat al costat de l’orgue de la catedral de Westminster. De la transició entre els segles XVII-XVIII, tres contemporanis: Marin Marais, la referència de la viola de gamba, de temps de Lully i de Sieur de Sainte Colombe, va treballar per a Lluís XIV, i la seva música és un compendi d’emoció. I també Gaspar Sanz, referència i fonament de la guitarra espanyola i Tomàs Milans i Godayol, que es va ocupar de la Capella del Palau de la Comtessa a Barcelona i, després dels esdeveniments del 1714, va passar a la catedral de Girona, on va morir el 1742. Aquest gran músic, nascut a Canet de Mar va ser orientat ni més ni menys que pel més tard sant, Josep Oriol, llavors beneficiat a l’Església del Pi, que enviava al pare de Tomàs informes diaris sobre els seus avenços musicals. Amb 25 anys va ser ordenat sacerdot i va assolir fama com a tenor i arpista. La biografia de Milans la coneixem gràcies a les feines recents de Josep Mª Gregori i a la versió gravada que de les seves obres va fer La Xantria.

I també en ple Mediterrani veiem el napolità “madrinyelitzat” Domenico Scarlatti, autor d’un corpus de “sonates” instrumentals i també de música religiosa que s’estableixen amb altura semblant a la dels seus contemporanis germànics. D’allà ens arriba l’adust Telemann, padrí d’un dels fills de Johann Sebastian Bach, la música del qual es va mantenir present llarg temps després de la seva mort, contràriament a la de Bach, que va ser aviat oblidada. Els exemples aquí presents pertanyen a la seva Suite Gulliver, per a dos violins, composta a Hamburg el 1728, és a dir dos anys després que Jonathan Swift edités el seu llibre Travels into Several Remote Nations of the World, obra de forta sàtira social.

Gairebé, un diàleg entre el nord i el sud, amb el Pirineu al mig i com a punt de reunió actualitzada durant aquest estiu. Un diàleg que culmina amb l’encàrrec que un canonge de Cadis va fer a Haydn el 1785 per tal que aquest li compongués una obra sobre les Set Últimes Paraules de Crist en la Creu per ser interpretada a la Santa Cueva de la ciutat andalusa, temple ornamentat amb pintures de Goya. L’obra s’ha difós, atès el seu èxit, en diversos formats.

Jorge de Persia

Has llegit el llibre? Has vist la pel·lícula? Què t'ha semblat?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s