Converses amb la Clàudia de Burg

1554186406

Un llibre de Maria Carrera
Restaurant Casa Joana, 2014 – 104 pàg.
BIB-ID 1554186406 – CL N CAR
Més informació a la pàgina web de l’editor (enllaç)

Enguany la Maria, de casa Joana de Bernui, ens presenta aquest llibre dedicat a la seva néta Clàudia, de Burg.
La Maria va desgranant records de la seva infantesa perquè aquest món que ja s’ha perdut pugui sobreviure a través de la seva redacció.
El capítol del llibre El millor foc em sembla genial:
«Durant totes les vetllades d’hivern ens reuníem al costat del foc. Allí es parlava de tot una mica, cosa que ara, amb la televisió, ja no es fa; la televisió ja parla per tots. A vora el foc es filava la llana, es feia mitja, es jugava a cartes, es tocava l’harmònica, es brodava el tambor i, després, es resava el rosari, el que més em costava era dir les lletanies. I al final del dia, fèiem el més important de tot: el ressopó. Quants records! No sé si costa més oblidar que recordar.
L’altra utilitat del foc era que allà es feien tots els guisats, l’olla als cremalls pel brou i el que no era brou. Als trespeus, que tenien la funció que tenen els forns ara, hi coíem tots els guisats; eren boníssims! Sembla que la llenya li donava el seu punt. A les brases, amb les graelles, hi fèiem tota classe de carns: la carn, la llonganissa o el conill… Volta i volta i directament a taula. També s’hi podia fer una bona escalivada de patates, ceba i pebrots, colgada amb cendra i brases, amb unes arengades dessalades per sobre; quina escalivada! Tots els de la casa ens escalfàvem en aquest foc després d’esmorzar, dinar o sopar.
Les brases del foc servien per escalfar el llit. Les posàvem dins de l’escalfador. Que bé que s’estava quan ens trobàvem el llit calent, amb aquell gel que feia! Allí estàvem com el rei al seu palau. També posàvem les brases dins d’una planxa que tenia molts forats; al cap d’una estona ja es podia planxar. Pensa que la planxa es podia conservar calenta una hora.
Del foc, també n’aprofitàvem la cendra per l’hort perquè evitava que es posés pulgó a les plantes. La cendra també es posava en una caldera amb aigua i se’n feia lleixiu. Quan l’aigua amb la cendra havia bullit, es col·lava en un bugader i s’hi posava la roba blanca, que quedava molt blanca i neta, i feia molt bona olor.
Allí on hi ha hagut foc sempre hi queden les brases. La mare, quan feia cafè, posava el tupí al foc. Enlloc del cafè d’avui, a dins es posava ordi torrat i, quan havia bullit, reculava el tupí del foc i el tapava amb una tapadora. Posava una brasa bastant grossa a dins i el deixava reposar. A tota la canalla mos donaven cafè i tots estàvem contents i calmats; ara no es pot donar cafè als nens perquè els fa posar nerviosos, se’ls ha de donar malta.
Perfumàvem la casa amb un forroll de brases on tiràvem un sarpat de sucre, unes botxes de Sant Joan o timonets i una pela de llimona. D’aquesta mescla en sortia un fum molt perfumat, que rebia el nom de “perfums”.»

En Josep Mitjana i Berdié de Biscarbó, enguany ha presentat el llibre Beneïda terbolina. Des dels Pirineus a la terra plana. A la pàgina 12 del seu llibre fa el següent comentari:
«Si les condicions de vida no haguessin set tan dures, i la maleïda trebolina del Port del Cantó més suportable, possiblement la despoblació no hauria estat tan ràpida i completa. La maioria de les persones originàries d’allà damunt hi ha tornat, sobretot a l’estiu, ara, amb diners i bons cotxes. Restauren i construeixen cases a l’estil «indiano» recordant temps passats, sempre van a parar a la mateixa conclusió.
– Ben rucs que vàrom ser de no haver marxat més aviat! Quants patiments que ens hauríem estalviat!
Beneïda terbolina!, causa directa de l’abandó d’aguelles valls i de la fugida d’uns terrenys tan feréstecs i salvatges!»

Aprofitant l’ocasió, i ja que la Maria m’ofereix l’honor de fer el pròleg del seu llibre, us presento un pedaç del meu últim llibre Les fantàstiques aventures del comte Quevalent que consta de cinc contes, el que porta per títol Les encantades i la font Salada el comte Quevalent i el gegant Pigròs segueixen la ruta de Llavorsí a Rodès passant per Sant Romà de Tavèrnoles, poble d’on és filla la Maria:
«Quan les nostres amics arribaren a Llavorsí, prengueren lo camí de Sant Romà de Tavèrnoles i se’ls féu de nit a Rodès. Allí s’allotjaren al castell del baró Frèdol senyor d’aguelles terres. Després de sopar les servents del senyor acompanyaren Quevalent a una alcova i Pigròs si quedà a l’estable amb Totestrop i les tres nans encantats que es feren un jaç a la palla.
Lo cant del gall despertà les habitacions del castell. Quevalent s’alçà i tragué el cap per un ventalló de la seua cambra. Lo sol ja tateiave a la Serra. Lo soroll monòton de l’aigua del riu si sentive a baix al fons; tragué el cap i quasibé li haurí agafat vertigen de la costa tan pronunciada que feve cap a la ribera. Déu me’n guard si algú s’espendonés per aguell roqueral! Veritablement allò ere un país de cabres! La fortalesa estave enclavada en un lloc privilegiat i, com aguell que diu, inexpugnable».
Des d’aquestes planes felicito la Maria per la seua iniciativa de voler fer un llibre per a cada néta i besnéta. És el millor record que els pots deixar tant a elles com a nosaltres, els teus lectors incondicionals. Per molts anys!
Pròleg de Josep Colom

Has llegit el llibre? Has vist la pel·lícula? Què t'ha semblat?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s