Fulgors

Autors: Josep M. Vila · Melitó Camprubí · Núria Laplaza · Mercè Manonelles · Xavier Solans · Jaume Fernández · Montserrat Cabrera
Pròleg de Joan J. Busqueta
Pòrtic de Ferran Rella
Consell Cultural de les Valls d’Àneu, 2016 – 152 pàg.
BIB-ID 1554184435 – CL 902 FUL
Més informació a la pàgina web de l’editor (enllaç)

Tots els humans desitgen per naturalesa saber
Hauria de ser una bona notícia l’aparició d’aquest nou volum sobre les intervencions fetes al castell de València d’Àneu durant el període 2010-2015 editat pel Consell Cultural dins de la seua col·lecció Quaderns del Consell. El volum ha tingut el patrocini decidit de l’Ajuntament d’Alt Àneu; el suport agraït de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de l’IDAPA i de Món Natura Pirineus; la coordinació de Ianua Arquitectures i les aportacions de Joan Busqueta en el pròleg i els comprenedors i didàctics articles de Josep M. Vila, Melitó Camprubí, Núria Laplaza, Mercè Manonelles, Xavier Solans, Jaume Fernández i Montserrat Cabrera.
L’actuació completa de les intervencions que s’hi van acomplir entre els anys 1990-1999 també va tenir l’aparador necessari en format llibre: Fonèvols i matacans (1996), obra que en la distància d’aquests vint anys es fa més comprensible, necessària i entenedora que mai. La seua relectura, ara que els cicles d’intervenció al castell han finalitzat una nova etapa, no només ens permet ampliar els coneixements de les Valls d’Àneu en l’època medieval i comprendre’n els resultats de futur, sinó que, d’una manera especial, constitueix un reconeixement per al professor Padilla, de la Universitat de Barcelona, i al seu equip per desvetllar l’interès pel castell de València i per la història de les Valls d’Àneu a través de les publicacions d’aquest Fonèvols i matacans; d’Àneu a pams. El capbreu de les Valls d’Àneu de 1669 (1995) i de les Respostes de les Valls d’Àneu als qüestionaris de Francisco de Zamora (1997). En l’entremig, un degoteig d’accions mínimes i una magna publicació, A l’ombra del castell. Esterri i les Valls d’Àneu del 835 al 1939, de Francesc Ribera, han anat mantenint viva la flama del saber, del coneixement, no només d’aquesta darrera i emblemàtica fortalesa pallaresa de la Catalunya feudal, sinó, i transcendent per a la narració i cronologia fixada per a l’explicació d’aquest bé patrimonial, de la figura senyera del darrer comte de Pallars. Noble titular de la nissaga feudal més duradera de Catalunya (vuit segles), Hug Roger III és un heroi de tragèdia grega com el va batejar l’historiador Santiago Sobrequés. Tal com hauria desitjat, no va tenir l’epitafi vital al mateix castell de València, però la seua defensa i, per extensió, la del seu comtat en la llunyania foren els motius principals de l’ensulsiada del 1487 – setge del castell i fi del comtat de Pallars -, del seu empresonament al Castell Nou de Nàpols, del trasllat a Barcelona i de la reclusió durant cinc anys, ben encadenat, a la presó reial de Xàtiva, on moriria el 1508 amb l’enyorança fatal de no haver pogut retornar al seu estimat Pallars per a recuperar-ne el comtat.
Des de llavors ençà, des de la Guerra del Pallars (1484-1487), des de la caiguda del castell de València d’Àneu (1487) i des de la tràgica mort del comte Hug Roger III (1508), ja s’han escolat més de cinc-cents anys i en fa més de vint-i-cinc que intentem tossudament fer del castell i de la figura comtal un exercici didàctic de comprensió, de coneixement de la nostra història, de recuperació d’una memòria que ens havia estat escamotejada i que ara, polida i endiumenjada, se’ns presenta com una font de desig i de saber, tal com ja enunciava Aristòtil en la seua cabdal obra Metafísica, que intitula aquesta presentació, idea que manllevo de l’excel·lent aplec d’articles La voluntat de comprendre, escrit pel professor de filosofia pirinenc de la Seu d’Urgell Xavier Antich.
És, doncs, així, a través d’aquestes deixalles de la història com les anomenava Walter Benjamin, relats d’una microhistòria de la qual vam parlar en el pròleg de La Guerra Civil a les Valls d’Àneu, 1936-1939 (Petit quadern, núm. 4), en què repassàvem els efectes de la repressió franquista l’any 1938, els afusellats sense judici i enterrats en fosses avui mínimament dignificades, que ens és possible lluitar per recordar.
I… tot el que hem fet, fem i farem al castell de València des del 1990, i també entorn de la figura comtal d’Hug Roger III des del 2002, circula per aquest camí i ens plauria que ens hi acompanyéssiu de grat amb la verdagueriana flor de gessamí a les mans, citació amb què finalitzàvem el primer volum del 1996 sobre les intervencions al castell. La flor de gessamí, minúscul senyal de vida que el poeta osonenc va trobar-hi l’any 1882 per constatar que d’aquell «niu d’àligues espatllat per un temporal d’hivern no tot hi era mort». I mireu-vos-ho d’aquesta manera: així ha estat, la història continua fluint i la podem llegir per comprendre, per saber, per estimar… Envolem-nos, doncs, fem via a través de la literatura que ens permet «ultrapassar la realitat evident i et fa entrar en el món de debò. Apuntem a la transcendència cultural», com bé indica l’escriptor Jaume Cabré en Les incerteses sobre la creació del món.
M’agrada sovint esdevenir astoret per mirar-me Àneu des de les alçades i admirar-ne la capacitat humana, acollidora, però també transformadora, d’aquest espai entre muntanyes amb personalitat geogràfica i històrica singulars. A voltes em plau d’abandonar el confort dels avetars, l’amical carícia del sotabosc esquitxat de corbassos, gaigs, galls fers, perdius, esquirols, talps, llebres… aliment substancial per a la meua supervivència. Un cop fora de l’obaga protectora i després d’un accelerat descens fins a la vall m’entretinc satisfet a fer l’aleta sobre un bon sarpat de testimonis naturals i patrimonials que tants anys han distingit la nostra terra aneuenca. Si us hi fixeu bé, em veureu de vegades immòbil, extasiat, lleugerament balancejat pel vent de port assenyalant discretament, aquí i allà, tanta naturalesa superba, tanta bellesa ancorada al paisatge. Hi veig Marimanya, camí de Beret, on les bruixes d’Àneu es reunien amb el boc de Biterna, sí, les mateixes que el comte de Pallars va voler castigar en la pionera ordinació europea de 1424; sobrevolo ara la plana de Perosa a Bonabé i m’abeuro a Noguera just en el mateix indret en què la serradora llescava els troncs que les sirgues hidràuliques s’endueien pel port de Salau cap a França a principi del segle XX. No hi ha neu avui a les alçades, però la gavatxa s’agermana un altre cop amb el riu: a la tarda potser plourà! 1938, fixeu-vos ara com s’acosten la gent d’Isil i Alós i d’altres indrets d’Àneu, els ulls tristos pel present, l’ànima encongida pel futur: faran mala Pasqua. Els nacionals han entrat al Pallars Sobirà i no tardaran a desfermar la fúria repressiva, esquitxaran de sang les valls, les cases, les famílies.
Però avui hi ha festa grossa al castell de València i m’hi acosto des de Sant Pere del Burgal i la vila closa d’Escaló. Quan hi arribo, la funció ja ha començat. Quina gentada! Els actors ho fan bé i el públic aplaudeix la versemblança. Hi veig el comte Hug Roger III, el cap entre les mans, encadenat a Xàtiva plorant la pèrdua del castell i del comtat; la comtessa Caterina Albert defensant-lo contra els Cardona, botxins sense pietat; hi veig també aquella professora baixeta explicant amb un bon sarpat de llibres – Senyor en les muntanyes (2002), El darrer comte de Pallars (2003), El darrer comte del Pirineu (2005), Hug Roger III, un rebel indomable (2003), Pallars 1487, el darrer comtat (2004), El retorn d’Hug Roger (2007), Hug Roger III, epistolari de guerra i exili (2008) – la història, el mite i la realitat. A la banda sud del castell, sobre l’immens pla d’Esterri que el gel tenaçment va excavar, uns joves estudiants s’afanyen a desenterrar la història… Hi veig un nou camí d’accés a la part superior, una perfecta delimitació de les bestorres, uns murs que en delimiten el perímetre i n’executen una singular ametlla castral. Inseparable, vitalment unida a la fortificació, la vella València de parets enrunades cobertes de vegetació té esperança en el futur. Les paraules de la poetessa Maria-Mercè Marçal publicades a Herba de prat, llibre coral de la Segona Trobada d’Escriptors, s’eleven, avui, com una pregària de futur:
El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
es precipita avall,
s’esbalça.
[…]
Inabastable
el mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l’herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.

A baix, des de la València nova, les campanes de Sant Andreu s’afegeixen a la festa, somriuen complagudes. Els agrada com resplendeix el castell i aplaudeixen per encoratjar els aneuencs a transformar-lo en lloc de memòria col·lectiva.
Tot plegat, ja s’entén, són «pedaços de la història, records negligits d’històries menystingudes, carregats d’eloqüència que aspiren en silenci a la revenja pels llargs dies de sofriment, vitralls en què s’endevina el fulgor d’un futur que en algun moment, ai!, es va estroncar», com bellament descriu Xavier Antich. I com que aquest és el primordial objectiu del nostre treball, ens plau d’escampar-lo als lectors i a totes les institucions que tenen responsabilitat damunt territori aneuenc perquè comprenguem que és impossible projectar-nos sàviament cap a l’esdevenidor sense atendre eficaçment el patrimoni.
Pòrtic de Ferran Rella, president del Consell Cultural de les Valls d’Àneu

Has llegit el llibre? Has vist la pel·lícula? Què t'ha semblat?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s