Textos: Josep Calvet · David Castillo
Diputació de Lleida, 2018 – 166 pàg.
BIB-ID 1554168488 – CL 940.53 CAL
+info (www) / consulteu disponibilitat (ARGUS)
Perseguits i Salvats. De qui i per a qui?
L’any 1939 no va arribar d’una manera normal. El que va fer, es pot dir així, va ser esclatar. Com una bomba. Com les que havien començat a caure sobre Polònia i que havien obligat els aliats a declarar la guerra al Tercer Reich. Una Alemanya que comptava amb el poc estimable ajut dels feixistes italians. Però els nazis no el necessitaven gaire perquè havien sabut desplegar les seves tropes pel continent europeu i res no semblava que pogués aturar la seva bogeria. Ningú semblava, almenys, que pogués fer-ho. Cap exèrcit. Cap país. Les tropes alemanyes es movien per tot Europa com el que patina en una pista de gel: amb velocitat, amb facilitat, gairebé lliscant.
Ells mateixos anomenaven al que feien «guerra llampec». Encara no te n’has adonat i ja els tens a sobre.
I, per sobre de totes les seves ànsies expansionistes, una idea ocupava el centre de les ments nazis: els jueus. Des del final de la Primera Guerra Mundial que un corrent perniciós i manipulat acusava els jueus de tots els mals econòmics del país. Ells eren els culpables. Tots ells. Només ells. Per culpa seva Alemanya patia, s’arrossegava…
I ja n’hi havia prou d’aquest color!
I Hitler s’alçava com la veu que més cridava aquesta falsa acusació. Hitler. Adolf Hitler. L’home, en teoria, designat pels déus, per revertir la penosa situació que vivia Alemanya. Hitler, el petit sergent austríac, acomplexat i megalòman, que dispossava de les eines de poder necessàries per intentar fer realitat un dels seus somnis més malaltissos: acabar amb la població jueva. I els seus acòlits, Goebbels, Himmler, Göring, Heydrich i companyia, autèntics malabaristes de la mentida i la manipulació de masses, li donaven l’eco i el suport necessari.
No. No hi havia dubte que, davant d’aquest panorama, els jueus havien de fugir. Però en quina direcció ho havien de fer?
Un cop que va començar la invasió alemanya de la Unió Soviètica, hi havia batalles per tota la frontera amb Rússia. De nord a sud. Per tant, tota la banda occidental estava inoperativa per fugir.
El nord d’Europa, les sortides al mar Bàltic… Escandinàvia, ja havia caigut.
Al sud dominava Mussolini i Grècia, com tota la costa dàlmata, era ocupada pels exèrcits del III Reich. França, Bèlgica, Holanda també eren seves… Pràcticament, no hi havia ni una sola sortida al mar operativa a tot el continent.
L’única possibilitat de sobreviure per a tots aquells que havien decidit fugir de la barbària, apuntava cap al Pirineu. Per què? Doncs, perquè des d’Espanya, que era un dels pocs països que no havien entrat en guerra, potser podrien agafar un vaixell.
Potser… És clar que abans calia superar una penúltima frontera: el Pirineu. Però com es travessen unes muntanyes tan altes?
Caminant?
I si aconseguien fer-ho…, si acabaven entrant a Espanya, a l’Espanya amiga dels nazis, què els esperava?
Necessitarien molta sort.
I més encara si, un cop a Espanya, esperaven poder obtenir el visat que els permetés deixar enrere el continent!
Decididament, necessitarien més sort. Molta més sort!
I la sort, en aquells temps, era molt cara de veure. De fet, en quedava poca a la vella Europa. El Pirineu, doncs, els esperava…
Havien de creuar les muntanyes de Lleida. Amb vent, pluja, fred o neu. Mal vestits, mal calçats, perseguits per nazis, per gossos ensinistrats… I tot, amb la llunyana esperança que el general Franco els deixés continuar el llarg camí cap a la llibertat i la dignitat.
Una dignitat perduda com a éssers humans i com a poble.
Aquesta exposició, Perseguits i salvats, impulsada per la Diputació de Lleida, ens parla d’ells. Dels valents que van creuar el Pirineu caminant, deixant enrere les seves vides, molts familiars, pares, fills, germans, amics… Oblidant forçadament les seves llars, les seves ciutats, el seu país… I ho feien, molts cops morint al camí. I tot per poder viure en pau. Per poder tornar a fer-ho!
I l’exposició també ens parla de la gent anònima i desinteressada que els va fer costat. Francesos, catalans, lleidatans.
Bona gent…
BIBLIOTECA PÚBLICA DE SORT 