Poemes d’Alba Donati · Paolo Ruffilli
Seminari de Traducció Poètica de Farrera, IV (2000)
Edició a cura de Melcion Mateu · Francesc Parcerisas · Iolanda Pelegrí
Institució de les Lletres Catalanes, 2004 – 111 pàg.
BIB-ID 1554300842 – CL P DON
El IV Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars amb Alba Donati i Paolo Ruffilli
El quart Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars – una de les iniciatives que d’ençà 1998 duu a terme dos cops a l’any la Institució de les Lletres Catalanes – va servir per convocar, de l’11 al 14 de maig de 2000, al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars, que dirigeix Lluís Llobet, els poetes italians Alba Donati i Paolo Ruffilli. Els contactes establerts pel professor i traductor Miquel Edo, havien quallat en una selecció d’ambdós poetes que, com se sol fer habitualment, va ser repartida de forma prèvia entre els traductors i poetes assistents al Seminari. La ginesta tot just florida, els passeigs fins a les escultures de pissarra creades damunt els camps per evocar la força estètica dels elements naturals, les converses amb el pintor que feia l’estada al Centre i els comentaris sobre l’escriptura, quasi a la manera d’un dietari, que feia Paolo Ruffilli, suggerida per la immediatesa imposant de l’entorn, en van ser elements que quedaran gravats al record dels participants.
La poesia de Paolo Ruffilli es mou entre el gest de la veu i la paraula que es descabdella amb llibertat, evocant rimes i assonàncies, o ecos llunyans del sentit, i una estructura molt ben controlada sobre els límits del poema i la seva intenció. Escriptor actiu i prolífic, participant habitual en festivals, congressos i seminaris, Ruffilli va demostrar la seva sensibilitat davant els possibles girs de la traducció, pels guanys i les pèrdues del trasllat al català, i una atenció detallada i concreta per l’espai físic en què es desenvolupava el mateix Seminari: el paisatge de Farrera, les construccions de pedra, les constants evocacions de les cases abandonades, el bucolisme de prats i ramats, la presència manyaga dels gats que cercaven el recer del sol…
La poesia d’Alba Donati té un component de somni i pesombre, una atmosfera més surreal i inquietant. En especial en el conjunt de poemes traduïts – pertanyents a la suite Portovenere – on el diàleg entre dues presències fantasmagòriques, de dues veus que corresponen al que Eliot va definir com «la mort per l’aigua», construït a partir de la distància del passat i del neguit de la tragèdia, crea un ambient que obliga al lector a abandonar tot distanciament i a adoptar una tensió lectora que li permeti la interpretació correcta dels seus textos. Com per reblar amb la dissort personal aquesta poesia inquietant, els poemes d’Alba Donati van haver de ser traduïts sense la seva presència, ja que la mort sobtada d’un familiar l’obligà a cancel·lar a l’últim moment el seu viatge a Farrera. Els bons oficis de Paolo Ruffilli i dels traductors van servir per salvar, en aquesta instància, els possibles esculls en la traducció.
Maribel Andreu, Francesco Ardolino, Carme Arenas, Miquel Edo, David Escamilla i Víctor Obiols, amb Francesc Parcerisas i Iolanda Pelegrí com a traductors i organitzadors per part de la Institució de les Lletres Catalanes, van ser els poetes i traductors participants d’aquest quart encontre.
Melcion Mateu n’ha revisat les traduccions i ha tingut cura de preparar el material per a la present edició.
Francesc Parcerisas
Director de la Institució de les Lletres Catalanes
BIBLIOTECA PÚBLICA DE SORT 