He somiat que havies mort

Poemes d’Svetlana Makarovič · Brane Mozetič
Seminari de Traducció Poètica de Farrera (VI, 2001)
Edició a cura de Melcion Mateu · Francesc Parcerisas · Iolanda Pelegrí
Institució de les Lletres Catalanes, 2004 – 89 pàg.
BIB-ID 1554300850 – CL P MAK


El IV Seminari de Traducció Poètica de Farrera de Pallars amb Svetlana Makarovič i Brane Mozetič

A l’abril de l’any 2001 els poetes eslovens Svetlana Makarovič i Brane Mozetič van ser convidats per la Institució de les Lletres Catalanes a participar en el sisè Seminari de Traducció Poètica al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars. Els contactes amb la literatura eslovena s’havien iniciat gràcies a la visita a Barcelona, alguns mesos abans, dels representants del Centre de les Lletres Eslovenes, que estaven molt interessats a conèixer el model de funcionament de la Institució de les Lletres Catalanes. La dificultat habitual del Seminari, que és de trobar bons traductors de la llengua original que resideixin a Catalunya, en aquest cas es va veure compensada amb escreix. No sols ens vam poder posar en contacte amb quatre traductores de gran vàlua – Staša Briški, Tanja Pavlica i Simona Škrabec -, sinó que vam trobar en elles persones amb un viu interès per les lletres i especialment dedicades a la tasca tant de difusió de la literatura eslovena a Catalunya i a Espanya, com de la literatura catalana a Eslovènia, i al mateix temps es va sumar a les traductores Aurora Calvet, que resideix habitualment a Eslovènia i hi tradueix del català.

El Seminari, emperò, va tenir aquest cop un desenvolupament inesperat. Svetlana Makarovič, afectada d’un fort vertigen degut als 1400 metres d’altitud de Farrera, es va veure obligada a romandre molt quieta i gairebé estirada al sofà, amb un abaltiment físic que contrastava amb la violència colpidora d’alguns dels seus poemes. Traductors i poetes del Seminari – amb Vicent Alonso al capdavant, que anotava al seu portàtil totes les incidències i suggeriments en la traducció – van poder fer, però, la seva feina al peu mateix del sofà on Svetlana Makarovič jeia. Era punyent de comprendre, mot a mot, vers a vers, com sovint la forma estròfica i el patró de construcció de la poesia lírica tradicional li serveix, a la Makarovič, de trama per ordir, de manera aparentment tan senzilla com tràgica, un al·legat contra la violència i la injustícia del món contemporani, contra els desastres de la guerra i la repressió de la nostra societat. No és debades que els eslovens han estat testimonis d’alguns dels drames històrics contemporanis més cruels i despietats. Aquest xoc impressionant, que vam poder comprovar també gràcies a la imaginació i habilitat persuasiva d’alguns dels seus contes per infants (que l’han fet conegudíssima al seu país entre un parell de generacions de lectors, incloses les traductores presents al Seminari), va ser un repte i un exemple per als traductors. Svetlana Makarovič demanava que li recitéssim en veu alta les versions catalanes fins que creia que la música del català li tornava l’eco de la cançó eslovena.

La poesia de Brane Mozetič, moderna i continguda, sembla feta per cantar no pas directament la passió, sinó la distància entre la veu que és capaç de judicar d’una sola ullada la realitat i la passió i, en algun sentit, d’involucrar-s’hi racionalment. La indecisió, l’atracció, el plaer del cos, o el distanciament i la pèrdua, hi apareixen amb imatges belles i contudents que de vegades fa recordar els colors silenciosos dels quadres de Hopper, però també amb al·lusions sinuoses que es trenen a mesura que avancem en la lectura. Aquesta acceptació personal esdevé una mena de mirall ofert, a través de la poesia, als ulls dels seus lectors: «Sóc una persona que, amb calma / mira el sostre, preserva els sons de vides anteriors», diu un bell poema. Però aquesta mateixa persona – que és memòria i que és record – és qui afirma, en un altre lloc: «la vida / ha perdut el futur i l’agudesa / no pot sentir-se ja ni el dolor ni la por / ni l’horror…»

Juntament amb la contundència dels dos poetes, l’experiència colossal de dues generacions de poetes catalans: Feliu Formosa, Vicent Alonso i Jaume Creus, Txema Martínez Inglés i Melcion Mateu. Un cop més un equip excepcional per a un treball delicat i meticulós, integrador, que va servir per unir sensibilitats diverses en l’apreciació comuna per la literatura.

A més dels poemes traduïts al Seminari, s’han inclòs dues cançons de S. Marakovič, extretes del seu disc compacte Rože [Flors] i traduïdes per Tanja Pavlica i Melcion Mateu. Igualment, els dos darrers poemes traduïts de B. Mozetič, pertanyen al llibre Banalije (2003) [Banalitats] i la seva traducció ha anat a càrrec de Simona Škrabec.

Francesc Parcerisas
Director de la Institució de les Lletres Catalanes

Has llegit el llibre? Has vist la pel·lícula? Què t'ha semblat?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s