Un llibre de Xuan Bello / Ana Vanessa Gutiérrez
XIV Seminari de Traducció Poètica de Farrera (2005)
Institució de les Lletres Catalanes, 2006 – 107 pàg.
BIB-ID 1554300895 – CL P BEL
El XIV Seminari de Traducció Poètica de Farrera amb Xuan Bello i Ana Vanessa Gutiérrez
Del 7 al 10 d’abril de 2005 es va celebrar al Centre d’Art i Natura de Farrera de Pallars el catorzè Seminari de Traducció Poètica organitzat per la Institució de les Lletres Catalanes. En aquesta ocasió els convidats eren els poetes asturians Xuan Bello i Ana Vanessa Gutiérrez.
La literatura asturiana és petita, desconeguda i viu en un estat de malaltia crònica. És petita com el nombre de parlants d’asturià (n’hi ha uns 450.000, entre el cap de Peñes – a la costa asturiana del golf de Biscaia – i la comarca de Miranda del Douru – a l’extrem nord-oriental de Portugal -). És desconeguda fora del seu àmbit, i fins i tot a casa seva, on és ignorada per bona part dels qui haurien de ser-ne els destinataris naturals. I a més, pateix tot de malalties cròniques, com correspon a l’estat de minorització, anormalitat social i manca de reconeixement oficial de la llengua en què s’escriu. Tanmateix, és una literatura de resistents, feta per gent amb una ferma voluntat de perpetuar una cultura i un país, gent que no vol que les aigües d’una història tantes vegades contrària s’emporti les seves arrels, i que sap que en cada paraula que s’escriu bateguen molts segles de voluntats i de vida.
Xuan Bello és un dels escriptors asturians més coneguts. La seva poesia brolla en la cruïlla que dibuixen l’enyor de l’edat i del temps perdut, la llangor i mort del món rural, i la mixtura indestriable entre literatura i vida. La poesia d’Ana Vanessa Gutiérrez comparteix amb la de Xuan Bello la presència de la mà destructora del temps i el sentiment elegíac de pèrdua, amb la mort, l’oblit i l’abandó com a motius recurrents.
En l’edició d’abril de 2005, el Seminari va comptar amb la participació dels traductors Cinta Arasa, Meritxell Cucurella-Jorba, Carles Hac Mor, Jordi Llavina, Helena Porteros, Josep Lluís Roig, Jean Serra, Jordi Valls i Fernando Álvarez-Ballbuena, a més de Iolanda Pelegrí i Jaume Subirana, de la Institució de les Lletres Catalanes, com a traductors i organitzadors d’aquesta trobada. Els traductors, dividits en dos equips, van traduir alternativament els poemes de cadascun dels autors, en llargues sessions on es discutien, des de perspectives diverses, fins als mínims matisos formals, significatius i expressius. Finalment, es va enllestir la traducció al català del catorze poemes de Xuan Bello (inclòs el poema Farrera, que Xuan Bello va escriure durant el Seminari) i els disset d’Ana Vanessa Gutiérrez que s’inclouen en aquest volum. També hi va haver neu. El segon dia a Farrera va aparèixer la neu. Primer va esquitxar de blanc el cim dels pics, després va anar baixant, fins arribar a tocar del poble. Aquella nit la neu va caure intensament; va cobrir tota la coma de Burg, des dels tucs més alts fins al fons de la vall; va cobrir els vessants de les muntanyes, els penyals, els boscos, els prats i els viaranys; va cobrir les cases, l’església, el cementiri, els cortals i les bordes; va cobrir el jaç del senglar, el cau de la guiu i el niu de l’esquirol; va cobrir tots aquells llocs d’obscurs i remots noms que va desentranyar el mestre Coromines, i que ressonaven com una oració pagana a la boca de Lluís Llobet, el director del Centre d’Art i Natura: «Arestui, Araós, Lladorre, Bonestarre, Alendo, Montesclado». El fred i la tempesta ens van fer concentrar en la feina; alhora, però, feien que la mirada se’ns perdés, de tant en tant, contemplant per les finestres tota aquella blancor, tot rebent el missatge antic i sempre nou de la neu, que cada hivern sembla dir-nos que tot pot començar una altra vegada.
El Centre d’Art i Natura va oferir als participants una acollença esplèndida. I no em refereixo tan sols a les magnífiques condicions de treball que vam tenir els autors i els traductors. L’hospitalitat, la familiaritat i l’afecte d’en Lluís Llobet i de la Cesca Gelabert van convertir l’acollidora cuina d’aquella casa en el centre del món durant aquells dies de fred i de neu. Allí, al voltant d’una taula gran i ben assortida, a recer de la nevada, els residents trobàvem calor, menjar, companyia i conversa, tot en un ambient estranyament íntim i familiar per als qui, molt poc temps abans, érem uns perfectes desconeguts.
En fi, el resultat de la feina d’aquest catorzè Seminari de Traducció Poètica de Farrera és a les pàgines que segueixen. Com va escriure Xuan Bello uns dies després de tornar de Farrera, la professió de traductor consisteix en construir ponts entre cultures. M’agrada veure aquest llibre com un nou pont – ni que només sigui un petit pontó de rierol pirinenc – dels que obren els camins al coneixement i a l’intercanvi entre les literatures asturiana i catalana.
Fernando Álvarez-Balbuena
BIBLIOTECA PÚBLICA DE SORT 